Eleccions al Consell de centre

Feu "clic" aquí: PARTICIPEM-HI

del 2 de novembre al 22 de desembre

Hi havia una vegada... la parla!

14 i 19 d'octubre: visites dels grups del centre a l'exposició

La comunicació existeix fins i tot en éssers vius microscòpics. Els animals es comuniquen en diferents nivells i amb diferents complexitats i intensitats. Però el fet de tenir la capacitat d'expressar els pensaments i els sentiments davant els nostres semblants és exclusiu de l'ésser humà.

L'exposició "Hi havia una vegada... la parla!" ens explica quan va aparèixer la capacitat de parlar dels nostres avantpassats i com van haver d'evolucionar determinades parts del nostre cos –com el cervell, la laringe o l'oïda, entre altres– per fer-ho possible. Així mateix, ens ensenya quins són els aspectes essencials que caracteritzen el llenguatge humà i com aquest ha evolucionat, de la mateixa manera que ho fem nosaltres.

Aquesta mostra convida els visitants a reflexionar sobre quelcom tan usual, imprescindible i a l'hora tan complex en la nostra societat com ho és la parla.

Els responsables del centre us donem la benvinguda

Núria Güell, directora

Miraculosa Miró, cap d'estudis

Josep Crespo, secretari

Lourdes Torrell, coordinadora de Llengua i Cohesió social,

professora de Ciències socials a GES

i tutora de GES 1A

Emilia Gil, coordinadora de GES,

professora de Ciències socials a GES

i tutora de GES 2B

Andreu Ortín, coordinador de competències per a la societat de la informació,

professor de Matemàtiques i tecnologia a GES

i tutor de GES 2A

Anna García, coordinadora de Proves d'accés,

professora de Comunicació a GES i tutora d'ACFGS.

Begoña Perza, professora de Comunicació a GES

i tutora d'ACFGM

Josep Allueva, coordinador d'informàtica,

professor de Matemàtiques i Ciències naturals a GES

i tutor de GES 1B

Teresa Llop, coordinadora d'iniciacions

i tutora dels grups d'anglès

Imma Company, administrativa

Inici de curs -Benvinguts!

[...]

En cada inici s’amaga una magia potent
que ens protegeix, i de viure ens fa capaços.

[...]
Hermann Hesse

Confirmació de matrícula dels alumnes preinscrits i matriculats el juny: del 2 al 8 de setembre de 10 a 1 h del migdia.

____________

Alumnes sense preinscripció, a partir del 9 de setembre (si hi ha places vacants).

FESTA DE FI DE CURS

UN PASSEIG LITERARI PER LA CIUTAT DE REUS:

És així com podríem anomenar el recull de textos literaris, que escoltarem llegits per alumnes de l’escola en aquest últim dia del curs.

Darrera nostre s’aniran projectant imatges de Reus, algunes de fa anys, d’altres actuals captades per l’ull del Quim Font, professor de matemàtiques de l’escola.

Els textos que escoltarem parlen de Reus, del Reus antic i del d’ara. Han estat escrits per persones que han viscut la ciutat des de diferents perspectives i en diferents èpoques.

Començarem per l’entorn de la nostra escola.

El Ramon Gomis, metge i dramaturg nascut a Reus, va escriure juntament amb Josep Borrell el llibre “REUS, un passeig per la ciutat”, d’on hem extret el bocí que parla del barri on som:

Ens llegeix el text la Moraima, alumna de Català Bàsic, del grup del vespre.

“Per darrera del mas d’ Iglésies podem fer cap al camí de Bellissens. Just a l’inici hi ha l’entrada del barri de Sant Josep que ha sofert una important transformació urbanística en integrar-s’hi al conjunt, la urbanització del mas d’Abelló. Si entrem pels jardins que freguen l’autovia, el més agradable és iniciar la passejada pel carrer del mas d’Iglésies, i seguir després amunt pel passeig amb palmeres i acàcies, flanquejat per uns interessants edificis de l’arquitecte Oscar Tusquets. El que crida l’atenció d’aquestes cases són les entrades pels vehicles, a l’eix principal de la façana, com es feia abans quan es guardaven els carruatges a l’ interior dels edificis. En canvi, les escales laterals són per entrar a peu. M’agraden les escultures que humanitzen i integren en l’espai el conjunt de l’edifici. Fa anys que no havia estat al barri i en tenia una idea marginal, com de lloc perdut de la ciutat, una mala llegenda. Al reusenc que vulgui conèixer la pròpia ciutat, li recomano l’ itinerari. És probable que sigui escèptic i que pensi que el rovell de l’ou segueix essent només la plaça de Prim, però s’equivoca. La ciutat s’expandeix, trenca muralles, crea nous barris i acull nova gent.

Hem arribat al camí de Tarragona. La llum de la tarda daura el campanar. Aquí hi havia un dels portals de la ciutat, un límit. Ara les portes són obertes.”

Reus és una ciutat que viu a prop del mar. Els mateixos autors, Ramon Gomis i Josep Borrell, ens recorden com, en un altre temps, era el “Carrilet” el mitjà que ens apropava a Salou.

Els més grans segur que el recordareu i els més joves ho associareu al lloc de la ciutat que porta aquest nom:

Llegeix el text la Puri,

alumna de GES I del matí

“A Reus es viu a prop de la mar, com si la petita distància que hi ha entre el fil de la costa i el nucli urbà fos menor que els set quilòmetres reals que ens separen. Tota ciutat comercial busca el camí més curt on pot noliejar els seus productes més enllà de la pròpia frontera, el més fàcil, el més ràpid. Aquest és el camí de Salou.

Si partim de la plaça de Prim, raval avall, i seguim pel carrer Tomàs Bergadà, trobarem una plaça on es conserva una màquina de tren, de l’antic carrilet de Reus a Salou. El tren de Salou o el tramvia, que va ser inaugurat l’any 1887, és un de tants intents de la gent de Reus per escurçar el camí que els apropa al mar. Moltes generacions van conèixer Salou gràcies a l’eficàcia d’aquest trenet que a l’estiu, cada vint i trenta minuts, hi feia un viatge. La seva velocitat era prudent i això permetia d’assaborir el paisatge. Els ciclistes més agosarats mantenien la velocitat del tramvia, i si la seva xicota viatjava vora la finestra o a la plataforma, la podien saludar, enviar-li un petó i, a les parades, fins i tot encetar una conversa. La carretera era arbrada, el trànsit escàs, i les velocitats molt limitades...”

Són molts els que a Reus vénen de fora a treballar, a estudiar, a comprar... entre ells un selvatà de començaments del segle XX, Joan Puig i Ferreter, dramaturg, novel·lista i polític, que va estudiar a Reus, on ja va mostrar el seu interès per les lletres.

Escoltarem el text on ens descriu la plaça del Mercadal com el record més bonic que té de Reus:

Llegeix la Piedad ,

alumna de GES II

“Es va seure en un cafè de les voltes del Mercadal, demanà una copa i, havent begut un glop, es lliurà a la delícia de recordar els bells temps, el seu Reus del passat.

Les carreteres i camins que dels poblets de l’entorn hi menaven, hi havia dies que semblaven una processó. La gent hi anava a peu, en carret, a cavall de mul o de ruc, o en tren. Per a tenir una forta i ràpida impressió de la vitalitat de Reus, calia anar-hi en dilluns, dia de mercat. Hi havia dilluns que s’hi reunia mig Camp.

A primeres hores del matí, calia veure la plaça del Mercadal. Els pagesos dels pobles de l’entorn hi havien portat gallines, pollastres, ous, coloms, ànecs i conills de llurs corrals. La plaça era gran i arrodonida. Al mig hi havia les parades de les marmanyeres de Reus, sota unes grans ombrel·les de tela blanca que es tocaven unes amb les altres. Des d’un balcó feia l’efecte d’un enorme envelat de veles sinuoses. Tot a l’entorn de la plaça, en filera, hi havia el cordó de pagesos i pageses amb llurs productes als peus. Hi portaven tot el que tenien: aviram, llegums, verdures, caça bolets, herbes bones, farina de moresc, els ocells agafats de viu a l’abeurada i les cries de merles. El mercat tenia un cert color d’orient amb aquella violència de llum que hi ha a Reus. El verd, el vermell i el groc dels llegums i les fruites feien pampallugues morades als ulls. Tot cridava, bullia i llampeguejava; les venedores eren d’una força de pulmons i de muscles imponent; la llum era fresca a l’ombra, cruament feridora al sol; allò era un “zoco” multicolor que havia de temptar el pinzell de Fortuny. “El Mercadal és el record més bonic que jo tinc de Reus.”, pensava Hipòlit.”

El poeta Xavier Amorós va néixer a Reus, el seu pare era comerciant i ell mateix també ho va ser, és potser per això que sap molt bé de la importància de la pluja, no només pels pagesos sinó també per a l’activitat comercial.

Diu l’Amorós en altres textos: “Aquí plou poc i potser no plouria gens si no fos per les llevantades. Però aquestes llevantades hi ha molts anys que són excessives i, de vegades, terribles. Són capaces, en unes hores, de fer sobreeixir els pantans. Sempre esperem la pluja.”

Aquestes dues facetes de comerciant i poeta a la nostra ciutat es reflexen meravellosament amb aquest poema de paraules breus, concises i reiteratives, que podríem situar en una Plaça del Prim d’un passat bullent d’activitat comercial.

Ens llegeix el poema la Leonor, alumna de Català Bàsic del grup del matí.

“A la plaça major de la meva ciutat,

els dilluns hi ha pagesos;

comerciants i pagesos.

Els pagesos

esperen la pluja.

Els comerciants vetllen

els diners dels pagesos.

(No creuen en res, els pagesos,

sinó en la pluja.)

A la meva ciutat,

comerciants i pagesos,

esperen,

com sempre,

la pluja.”

A l’altra punta de la ciutat, a la banda de muntanya... la Boca de la Mina, un espai restaurat, un d’aquests indrets que recorda que, més enllà del ciment i la rajola, hi ha terra i vegetació.

Un espai per a les primeres excursions amb la canalla petita; en el passat, un indret que, sense sortir de la vila, restava prou allunyat dels carrers cèntrics.

Un espai que conserva el seu encant per passejar o anar-hi en bicicleta. Del poeta reusenc Antoni Correig, paraules pel record. Records d’infància, d’aigua fresca i paperina d’anissos:

Llegeix el poema la Karima, alumna de GES I del vespre

“Els petits tenen fama de feliços;

mes jo recordo... que no n’era gens

si en arribar a la font, cuita corrents

la meva mare no em comprava anissos!

Després, sí! Oh, la blanca paperina!

Diminuts, me’ls menjava d’un a un.

(També el Temps, els seus grans de sorra fina

d’un a un va fent caure sobre el munt.)

Ja és una altra velleta venedora

la que ara ven anissos al meu fill

vora la font, on el meu cor memora

goigs infantils, que amb ell, no troba en falta:

me’ls reflecteix, diàfans, un espill

on sempre un raig de nova vida salta.”

I, per acabar, com que sempre la fi del curs s’escau a prop de la Festa major, és força atractiva la carta que signa la Vitxeta, la geganta estendard de Reus, com a secretària de l’Associació de gegants del món a tots els Habitants de Viles, Pobles i Ciutats.

Llegeixen la carta la Teresa Magda,

alumnes de Català Llindar.

“Senyors,

Per acord de l’ Associació de Gegants del Món, reunida en Assemblea General Extraordinària el passat dia primer de la lluna plena d’agost, em veig en l’obligació de fer-los coneixedors dels següents acords, presos tots ells unànimement.

1. S’acorda demanar a tots els habitants dels pobles, viles i ciutats que tinguin cura del sòl de carrers i places per tal d’afavorir les nostres ballades.

2. Tot i saber-nos molt de greu, ens veiem en l’obligació de, a partir del present escrit, somriure només als infants, ja que les persones grans no ens reben amb cap mena d’il·lusió malgrat els nostres esforços per fer-los agradable la ballada i la nostra presència a la seva festa.

De fet, però, per consell dels avis Contacontes i Eixerida d’ Andorra, a qui tenim en molta estima i pel fet que ells també senten molta estimació pels habitants de Pertot ja que fa molts segles que hi fan estada, acabàrem decidint somriure també a les persones (poques, malauradament) d’esperit sensible i mostrar-nos seriosos però no enfadats davant les altres persones. Així, doncs, no els estranyi gens ni mica reconèixer en nosaltres un posat estàtic durant les properes festes majors.

Confiem no haver de mantenir aquesta actitud durant segles, puix que a nosaltres allò que ens agrada és somriure i, de fet, ballar ho comporta, però... vostès hi tenen la paraula, o, més ben dit, el somriure!

No cal dir que restem a la seva disposició per a qualsevol aclariment o per a iniciar qualsevol tipus d’acció que comporti una resolució satisfactòria per a aquesta situació tan poc afalagadora per a ambdues parts.

Atentament,

Vitxeta de Reus

Secretària”

Amb el text de la Fina Anglès, escriptora de l’Aleixar i professora a la nostra ciutat, acabem aquest passeig literari.

Esperem que us hagi agradat. Si alguna paraula o algun vers se us ha escapat o simplement en voleu tornar a gaudir amb la seva lectura, podreu trobar el text íntegre d’aquest recull al blog de l’escola.

Tots els que hi hem participat us desitgem un bon final de curs, una bona Festa Major i un estiu encara millor.

EL COR DE LA CLASSE D'ANGLÈS:

Sortida fi de curs

Museu de les mines de Bellmunt del Priorat:

Celler cooperatiu de Falset:

Dimecres, 26 de maig

Punts de llibre finalistes del concurs

CONCURS LITERARI SANT JORDI 2010

Feu "clic" al nom de les persones per tal de llegir les seves obres:

Guanyadora del grup GES 1A: Puri Sánchez Rodríguez

Guanyadora del grup GES 2A: Anabel Cruz

"Ara toca festa"

“Ara toca Festa” és un espai d’interpretació de la Festa Major de Reus, que combina l’exhibició de les peces més valuoses i antigues del nostre patrimoni festiu amb espectaculars recreacions virtuals dels moments més emblemàtics de la festa. L’exposició permet conèixer el sentit i l’evolució de la nostra Festa Major a través d’un recorregut per tots els seus elements i manifestacions, que inclou des de les primeres fotografies i filmacions conegudes fins les músiques o els olors que els acompanyen.

Exposició visitada el dia 18 de març pels alumnes d'ensenyaments inicials de català, informàtica i anglès; amb el Salvador Palonar de guia de l'exposició. Tot un luxe. Cal dir també, que els nostres alumnes van ser bons receptors de les explicacions, ja que moltes de les imatges i peces que s'hi exhibeixen són del seu record.

ORIENTACIÓ A LA FORMACIÓ PROFESSIONAL (2)

Per tercer any consecutiu, el dia 1 de març, els alumnes de secundària i d'accés als diferents cicles formatius del centre van visitar l'exposició "Orientació a la formació professional" que ofereix l'IES Pere Martell de Tarragona.

Exposició: Europa va ser camí. La peregrinació a Santiago a l'edat mitjana

El Camí de Santiago ha significat en la història europea un dels primers elements vertebradors del vell continent. L'exposició Europa va ser camí. La peregrinació a Santiago a l'Edat Mitjana pretén mostrar al visitant l'origen del Camí de Santiago, la seva construcció, la vida quotidiana durant el pelegrinatge i les infraestructures que van donar forma a la principal via de peregrinació de l'Europa medieval.

La mostra proposa un itinerari que evoca el mateix Camí de Santiago amb la voluntat que l'espectador esdevingui pelegrí i visiti algunes de les principals parades a partir de la recreació de diferents ambients mitjançant escenografies, els tallers d'artesania, un hospital o l'interior de la catedral romànica de Santiago.

L'exposició, organitzada per l'Obra Social "la Caixa" i l'Ajuntament de Reus, es podrà veure del 9 de desembre de 2009 al 17 de gener de 2010 en una carpa instal·lada a la plaça de la Llibertat de Reus

______

L'escola hi va ser present en una visita guiada el dia 8 de gener, a les 4 de la tarda i a les 7 del vespre. Hi van passar una seixantena d'alumnes.